Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Itaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Itaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Itaca
t’hagi enganyat. Savi com t’hauràs fet,
sabràs el que volen dir les Itaques.

La setmana passada vaig anar a un concert de Lluís Llach i porto tots aquests dies al cap amb la versió que fa Llach de la versió de J. Carner de la poesia de Kavafis. M’ha recordat com vaig aprofundir més amb el poema i em ve de gust compartir-lo.

Categories: ...de todo
No Comments »

La vela que va delante del 7 ha salido corriendo. Si alguien la encuentra, no hace falta que me la devuelva.

Categories: ...de todo
1 Comment »

Tenía 7 años. Estaba muy triste. Triste y asustada. Los padres de mi amiga se habían suicidado porque ya no se querían y un chico de la calle se había divorciado en la habitación de su casa. ¿Cómo podían ocurrir cosas tan horribles en el mundo, en mi mundo de niña?
Con el tiempo aprendí palabras aún más difíciles, se me pasó la tristeza y ya no confundí jamás “suicidar” y “divorciar”.

Categories: ...del lenguaje
No Comments »

Ciència i poesia són, tanmateix, amor, car és l’amor qui fa entenedores les coses.

Guerau de Liost (1922)

Categories: dicen que...
No Comments »

Hi ha músiques que em resulten completament impossibles de dissociar del context de la pel·lícula que han acompanyat. Una de les més significatives per a mi és la banda sonora de “Magnolia”, composta i interpretada per Aimée Mann. No sé si m’hauria produït la mateixa impressió si no hagués vist la pel·lícula. Crec que la conjunció de les imatges i la banda sonora és perfecta.

De la mateixa manera que hi ha cançons que associem a algun episodi concret de la nostra vida (en el meu cas, gairebé sempre trist) i per més que passi el temps no podem oblidar aquell moment. Vaig veure “Báilame el agua” i no vaig poder resistir una cançó de la banda sonora (”Pero a tu lado” de Los Secretos) perquè l’associo a un d’aquells moments que comentava. Reconec que m’emociono veient pel·lícules, i que ploro, però sempre procuro que quan s’encenen els llums m’hagi eixugat bé les llàgrimes, no se’m noti res, hagi sortit ràpid de la sala i no em creui amb ningú conegut. Amb “Báilame el agua” va ser impossible. Tot el camí fins arribar a casa, plorant desconsoladament pel carrer, ofegant-me. No m’havia passat mai. Trigaré temps a tornar a veure la pel·lícula.

Una altra sensació que m’agrada viure és la de recordar persones que fa temps que no veig, emmarcar-les en el lloc concret on les vaig conèixer i posar-hi música (la música que sonava en el bar on les vaig conèixer, la música que els agradava escoltar, aquell grup que et van fer descobrir…). I passa que, quan les veig de veritat (oh, màgia!), la música em ve de veritat al cap, no només és el meu joc de recordar. Em parlen i noto que em distrec amb la música que sento al cervell.

Categories: ...de música
No Comments »