Hi ha músiques que em resulten completament impossibles de dissociar del context de la pel·lícula que han acompanyat. Una de les més significatives per a mi és la banda sonora de “Magnolia”, composta i interpretada per Aimée Mann. No sé si m’hauria produït la mateixa impressió si no hagués vist la pel·lícula. Crec que la conjunció de les imatges i la banda sonora és perfecta.

De la mateixa manera que hi ha cançons que associem a algun episodi concret de la nostra vida (en el meu cas, gairebé sempre trist) i per més que passi el temps no podem oblidar aquell moment. Vaig veure “Báilame el agua” i no vaig poder resistir una cançó de la banda sonora (”Pero a tu lado” de Los Secretos) perquè l’associo a un d’aquells moments que comentava. Reconec que m’emociono veient pel·lícules, i que ploro, però sempre procuro que quan s’encenen els llums m’hagi eixugat bé les llàgrimes, no se’m noti res, hagi sortit ràpid de la sala i no em creui amb ningú conegut. Amb “Báilame el agua” va ser impossible. Tot el camí fins arribar a casa, plorant desconsoladament pel carrer, ofegant-me. No m’havia passat mai. Trigaré temps a tornar a veure la pel·lícula.

Una altra sensació que m’agrada viure és la de recordar persones que fa temps que no veig, emmarcar-les en el lloc concret on les vaig conèixer i posar-hi música (la música que sonava en el bar on les vaig conèixer, la música que els agradava escoltar, aquell grup que et van fer descobrir…). I passa que, quan les veig de veritat (oh, màgia!), la música em ve de veritat al cap, no només és el meu joc de recordar. Em parlen i noto que em distrec amb la música que sento al cervell.

Categoría: ...de música